Quanca,
Pallars Sobirà, 1400 m. Quatre cases enmig d'un paisatge
encisadorament emblanquinat... ja és gairebé el
migdia de dissabte quan ens calcem els esquís, ens encastem
les motxilles-armari a l'esquena i enfilem cap al refugi-bivac del
Mont-roig.
Una pista amb revolts que escurcem fent drecera
per dins el bosc ens duu fins la Pleta Palomera, a 1700m. Aquí
cal creuar el riu per un pont suposadament de troncs (que ara és
de neu!) i agafar la vall que s'obre cap a l'esquerra, sempre pel
seu vessant dret. Té alguns desnivells suaus amunt i avall,
la neu està pesadeta i ens creuem amb un parell de matiners
que ja van de tornada i que han arribat només fins al
refugi perquè la neu "no es deixa" gaire més...
Nosaltres seguim i a la pleta del Fangassal -un altre
replà a uns 1900m- aprofitem per fer un mos: formatges,
xoriços, fruits secs, pans i xocolates van que volen...
Així de ben nodrits seguim tirant amunt-amunt (tot i que el
pes ens tiri avall-avall) i, sabent que ja queda poc, ens prenem
amb ganes el fort pendent que representa el Clot de l'Escala, just
abans de l'estany Llavera. Des d'aquí només queda un
pendent curt i més suau que ens descobreix l'anhelat
refugi, la "nostra llauneta" enmig d'aquest fantàstic
entorn...
Tot i el fred -amb alguna infusió o
sopeta es pot dissimular- ve de gust estar-se fora i admirar la
fantàstica vista dels voltants amb aquestes darreres
clarors. Al darrera i tapant-se a estones ens esguarda el
Mont-roig; cap a un costat admirem el Pic de la Roia de Mollàs,
el Mariola, i més llunyà el nevadíssim
Certascan; cap a l'altre el Ventolau, imponent, i per tot arreu
carenes blanquíssimes que ens fan sentir privilegiats de
ser aquí en aquests moments...
A mesura que es fa
fosc l'activitat principal és fondre neu, fogons a tota
marxa i anar preparant el sopar, que hi ha gana i son! La nit
comença molt estelada, després progressivament es
tapa i l'endemà al matí fa un dia tristot, que no
motiva gaire.
Malgrat tot decidim sortir cap al Mont-roig,
creuem per sobre el llac i, obrint traça per pendents
importants, ens acostem fins a un fals coll, on es gira un vent
que ja no fa més que anar en augment. Es hem d'anar
abrigant i vigilar l'equilibri, a estones ens envolta la boira i
de tant en tant s'obren ullades que ens endevinen els cims
pròxims, fins el Mont-roig ja és molt a prop...
L'últim tram és dur, el vent ens fueteja
fort els cristallets a la cara i quan afluixa és només
per una brevíssima treva que gairebé ni ens
n'adonem. Finalment deixem els esquís clavats en la neu i
remuntem a peu uns metres fins arribar a una cornisa que deduïm
que és el Mont-roig Sud... perquè no podem veure
pràcticament res al voltant! Les fotos són més
ràpides que mai i ni tan sols pensem en el menjar, aquí
dalt no s'hi està gens bé!!!
Seguint les
nostres traces desfem el camí, primer amoïnats pel
vent, després amb més calma però parant
atenció a la neu, en general fonda, que demana un bon
treball de cames i provoca nombroses caigudes... a l'arribar al
refugi ens obsequiem amb un bon tiberi (amb exquisiteses com ara
paté de conill i formatge de Gruyère incloses!),
recollim els "bàrtols" i tirem avall, cap al fons
de la vall on cada cop hi ha més "pasteta"
esperant el nostres passos... això també és
esquí de muntanya!
Al final de la baixada, per la
pista, es tracta ben bé d'un sorteig d'obstacles: bassals,
rocs, marges, arbrets... però tot i així arribem amb
els esquís posats fins als cotxes.
Trobem un pastor
que torna del seu passeig per les alçades i mentre ens
demana de baixar-lo fins a Tavascan en cotxe, és segur que
llegeix una grandíssima satisfacció a les nostres
cares... ha estat una excursió fantàstica!!!
cris
antillach crisneupols.com
|