Quanca, Pallars Sobirà, 1400 m. Quatre cases enmig d'un paisatge encisadorament emblanquinat... ja és gairebé el migdia de dissabte quan ens calcem els esquís, ens encastem les motxilles-armari a l'esquena i enfilem cap al refugi-bivac del Mont-roig.

Una pista amb revolts que escurcem fent drecera per dins el bosc ens duu fins la Pleta Palomera, a 1700m. Aquí cal creuar el riu per un pont suposadament de troncs (que ara és de neu!) i agafar la vall que s'obre cap a l'esquerra, sempre pel seu vessant dret. Té alguns desnivells suaus amunt i avall, la neu està pesadeta i ens creuem amb un parell de matiners que ja van de tornada i que han arribat només fins al refugi perquè la neu "no es deixa" gaire més...

Nosaltres seguim i a la pleta del Fangassal -un altre replà a uns 1900m- aprofitem per fer un mos: formatges, xoriços, fruits secs, pans i xocolates van que volen... Així de ben nodrits seguim tirant amunt-amunt (tot i que el pes ens tiri avall-avall) i, sabent que ja queda poc, ens prenem amb ganes el fort pendent que representa el Clot de l'Escala, just abans de l'estany Llavera. Des d'aquí només queda un pendent curt i més suau que ens descobreix l'anhelat refugi, la "nostra llauneta" enmig d'aquest fantàstic entorn...

Tot i el fred -amb alguna infusió o sopeta es pot dissimular- ve de gust estar-se fora i admirar la fantàstica vista dels voltants amb aquestes darreres clarors. Al darrera i tapant-se a estones ens esguarda el Mont-roig; cap a un costat admirem el Pic de la Roia de Mollàs, el Mariola, i més llunyà el nevadíssim Certascan; cap a l'altre el Ventolau, imponent, i per tot arreu carenes blanquíssimes que ens fan sentir privilegiats de ser aquí en aquests moments...

A mesura que es fa fosc l'activitat principal és fondre neu, fogons a tota marxa i anar preparant el sopar, que hi ha gana i son! La nit comença molt estelada, després progressivament es tapa i l'endemà al matí fa un dia tristot, que no motiva gaire.

Malgrat tot decidim sortir cap al Mont-roig, creuem per sobre el llac i, obrint traça per pendents importants, ens acostem fins a un fals coll, on es gira un vent que ja no fa més que anar en augment. Es hem d'anar abrigant i vigilar l'equilibri, a estones ens envolta la boira i de tant en tant s'obren ullades que ens endevinen els cims pròxims, fins el Mont-roig ja és molt a prop...

L'últim tram és dur, el vent ens fueteja fort els cristallets a la cara i quan afluixa és només per una brevíssima treva que gairebé ni ens n'adonem. Finalment deixem els esquís clavats en la neu i remuntem a peu uns metres fins arribar a una cornisa que deduïm que és el Mont-roig Sud... perquè no podem veure pràcticament res al voltant! Les fotos són més ràpides que mai i ni tan sols pensem en el menjar, aquí dalt no s'hi està gens bé!!!

Seguint les nostres traces desfem el camí, primer amoïnats pel vent, després amb més calma però parant atenció a la neu, en general fonda, que demana un bon treball de cames i provoca nombroses caigudes... a l'arribar al refugi ens obsequiem amb un bon tiberi (amb exquisiteses com ara paté de conill i formatge de Gruyère incloses!), recollim els "bàrtols" i tirem avall, cap al fons de la vall on cada cop hi ha més "pasteta" esperant el nostres passos... això també és esquí de muntanya!

Al final de la baixada, per la pista, es tracta ben bé d'un sorteig d'obstacles: bassals, rocs, marges, arbrets... però tot i així arribem amb els esquís posats fins als cotxes.

Trobem un pastor que torna del seu passeig per les alçades i mentre ens demana de baixar-lo fins a Tavascan en cotxe, és segur que llegeix una grandíssima satisfacció a les nostres cares... ha estat una excursió fantàstica!!!

cris antillach
crisneupols.com